martes, 28 de diciembre de 2010

Fugit irreparabile tempus.


Cau  el  teló
Acaba  un  any
N’estrenem  un  altre
Sempre  pensant  en  el futur
Ens   oblidem  del  present

La  vida  ,  un  aprenentatge  plé  de  renúncies.
El  fracàs  de  les   pretensions,
Les  esperances  perdudes..
Ens  esmunyim  entre  els   temps  passat  i  el  temps  futur
A   la  recerca  de  la  felicitat.
En   realitat   nomès   compta
Aquest  instant
El   passat   va  ser   ,  i  el futur   no   és.
El   temps  que   fuig  no  pot   ser   recuperat.


g.galgani
feliç  2011

viernes, 24 de diciembre de 2010

jueves, 23 de diciembre de 2010

castellà. llengua vehicular a l'escola

no hi haurà pau. ni amb la llengua ni amb res. la pau passa pel respecte. i el respecte ha de ser-hi per les dues parts. 
m'ha  recordat el Labordeta amb el seu !a la mierda joder!.
se'l va entendre perfectament al seu moment.
això no serà tant fàcil. cal que ens fem respectar. hem de sentir-nos còmodes i estimats dins Espanya o...no sentir-nos.
un rep bastonades en la mesura que és deixa. busquem la forma.
ja sé , ja sé...això és fàcil de dir i difícil de fer..però es que no se veure-ho de cap més manera.
proposo una cosa
per que no pugui ser dit que la comunicació no s'ha intentat-
redactem uns manaments de mínims. les normes bàsiques de convivència i respecte dels catalanoparlants i dels que no ho son i pensen quedar-se a viure aquí.
convéncer per véncer.
cedim si cedeixen
ben explicadet...nivell bàsic
ni un pas enrerre. ni un.
i mirem de fer-ho complir. sense excuses.
la sentència d'avui respsecte a l'ensenyament , crea jurisprudència. és greu.
si no ens espavilem...

lunes, 20 de diciembre de 2010

març 2003 serrat labordeta pedra

escolto  les   paraules  de  Joan  Manuel  Serrat  a  la  televisió.   m'agrada  sentir-lo   paralar  ,  gairebé  tant  com sentir-lo  cantar.  el  seu   posat  tranquil  convida   a  escoltar   i  em  crida  l'atenció   la  reflexió  que  fa  d'ell  mateix   tot   dient   què   per   bé  o  per mal  sempre  ha estat   una persoona   compromesa   i  que  no entèn  com moltes    persones   poden  passar  per  la  vida  "passant"   i  com  de  puntentes   ,  sense  mullar-se  mab  res  i  com  d'esquitllada.  I  l'entenc
llegeixo  El Segre   on   es   comenta   la  intervenció  de  José  Antonio  Labordeta  (a  hores  d'ara  ja mort)  ,   al  Congrès. Cantautaor   compromès   ,  fart  de    parlar  de  matinada  ,  amb  un   temps mínim   i  la  seva  reacció  :  a  la  merda  ,  joder  !! .  I  l'entenc.
continuo llegint  i  veig  un  titular  que  diu  :  "sobreprotegir   els  fills  els   pot  provocar  esquizofrènia.  i   la meva  reacció   instintiva  és pensar  (  amb  perdó)  ,  quina  bajanada.  m'explicaré:
ens  parla  d'un  estudi   sobre   40  (  sí  ,  nomès   40)   malalt  mentals  del segroà   qn  què  el  65   %  "reconeizx"   que  les  van "mimar"  durant   la  infantesa.  més  endavant  ja  ens  diu  que  pot  ser   una  de  les   causes  (sobreprotegir)   d'aparició  de  malaltia  mental.  ens   compara  un  estudi   sobre  aquestes  40  persones  amb  el  mateix   questionari   fet   a  35    persones  "mentalment"  sanes  (?)
conclusions  ,  sempre  segons  el dr  Pedra  ,  el  60%  dels  malalts  mentals   es    considera  mimats   pel  seu  pare   i   el  65  %   per  la  mare.  en  els "mentalment"  sans  mensy  del  30  %  es  va  considerar  sobreprotegit.
segons  aquest  estudi  "la   sobreprotecció  incrementa   els  ingressos  psiquiàtrics"  .
(   jo   no   puc   parar  de     pensar  ,  algú  que  NO  es   preocupi   pels  seus  fills  ,  els portarà   al  metge    o   al  psiquiatre    per  tenir   cura  de  la  seva salut  mental  ?)
el  dr.  Pedra   continua  recomanant   als  pares   que   no  estoguin  tant  a   sobre   dels  s eus   fills   durant  la  infantesa  i   l'adlescència.
(  jo  em  torno  a  fer   interiorment  la mateixa pregunta   que  abans   i   a   més   això   m'agradaria   preguntar-ho  a  un mestre)
ja  sabem   que  ,  com  en  tot   ,  cal  trobar  la  correcta mesura  ,  però    tot  això  ,  que   ens  ve  a  dir  ?
per  exemple  ,  els  pares  cridaires  de  mena  fan  que  degut   a  això    els  seus  fills  de  grans   pateixin  de...ciàtica??
si   no   crido  mai   i  só c  de  mena  menys  escandalosa    i  els  castigo  sense  jugar   a   la  play  ,   els meus  fills   tindran  ulls  de  poll  als peus  ?  o   si  per   al  contrari     els  mesuro  les  hores  de  mirar  la televisió  ,  tindran  problemes  de  vesícula  biliar?
què  fa   que  una  persona    tingui  l'estomac  delicat  ,  o  sigui  diabètic  ,  o  pateixi  del  cor  ,  o  del  cap?   què  té  de  diferent   una  malaltia mental  ??  .  no   és  també  una  malaltia??
per  què  hi  ha persones   que   envoltats  de  desgràcies  personals   ,  familiars    i  econòmiques  es  sobrreposen  ,  lluiten   i  tiren  endavant  ?   .  per  què  hi ha prsones   que  la més  mínima  dificultat   els  sembla  un  abisme  profund ?  .  és  fa?  ,  és neix?   ,  és  una  combinació   de  totes  dues  coses?
els   avis   diuen  "qui   ho  porta   al  néixer  no  ho   perd   al  créixer"
Prou!   prou  de  culpaabilitzar   els  pares  de  tot   i   per  tot.  no  podem   influïr  tant  en  els  nostres  fills.  tots  coneixem  famílies  magnífiques  amb  una  "ovella negra".   què  passa?   no  li  van  donar  la mateixa  educació  que  als  altres?.  és  clar  que  el  medi  i  l'educació  influeix  ,  però  uns quants "mimitos"  de  més  són  tant   dolents  ?  .  podem  assegurar  que  en  són  la  causa?
escolto  serrat   i  l'entenc.  escolto  Labordeta  enfadat  i   l'entenc.  Llegeixo   aquest  estudi   sobre  l'esquizofrènia  i  no  l'entenc.
sóc mare  d'un  malalt mental  molt  greu  a  qui  estimo  -  és   clar  -  moltíssim  (  una  cosa  no  treu  l'altra)  ,  i,   afegiré   que  els  meus  altres  fills  estan   perfectament   i  ,  a  qui   s'atreveixi   a   dir-me   que  ademès   de   tot  el què  això  suposa   a  tots   els nivells   -   i    no   explicaré   ara  per   no  cansar  ningú  -  deia   ,  que    si  ademés  em  diuen    que  en  sóc  culpable   ,  se  les  hauran   de  veure  amb  mi.
a  fer   punyetes. 
m'enteneu?

homes , homenets i cagamandúrries

fa  un  temps  va caure  a  les meves  mans   un  article   de  Francesc  Puigpelat  ,  escriptor   ,  que  així  signa  sempre.  es  tractava  d'un  tema  punyent,   com  ara  està  de  moda  dir:  la   violència  de  gènere  ,  i com  ell  mateix  diu   ,   abans   deiem  "l'home  que  pega  la  dona".
l'escriptor   ens  manifesta   la  seva  posició   en   contra  dels  maltractadors   i   el   seu   suport  a  les  dones maltractades  , i  ,  continua  ,  segons  ell  per  viaranys  menys  tòpics  ;    i   els  homes maltractats??
a  partir   d'aquí  a  cada   línia que  llegia   els  ulls  se  m'obrien   per  la  sorpresa   i  les   celles  se   m'alçaren   con  si  m'estessin   fent  un  "lifting".
renoi   quin  munt  de  tòpics!.  no  havíem   quedat   en   que  fugiríem  dels  tòpics ?.  Diu  "els    homes   som   barroers  quan   maltractem   les   dones  ,  ho  fem   a  base  de  punys  i  ganivets...sang   i   la   patrulla  dels mossos  a  casa...coses  de  la  testosterona..."  -   em   sona  a   disculpa  -  i  continua  ,  "les   dones   no   soler   fer  aquestes  coses  "   ,  és  veu  que   ho   fem   de   diferent   manera  ,  s empre  segons   l'escriptor  ,  " més   fines  ,   poc   a  poc   ,  empipant"   ,   segons   els  diccionari   empipar  és un  verb   utilitzat  en  referència   a  molestar   ,fastiguejar   ,   renyar   ,   emprenyar   ,   assetjar  ,  dominar   ,    provocar   ,   reprendre   ,  turmentar  ,  irritar..ens  diu  a  les   dones  "mestres"   en  l'art  de   l'empipament.
Li  hem  de   donar   les   gràcies?
per  arreglar-ho   diu  que   el  virtuosisme  en   empipar   el  marit   ens   ve  de  què  som  més  hàbils   en   el  llenguatge   ,  que  parlem  més  i  millor   ,   som  mestres en  l'argumentació  ,  la  rèplica   i  el  retret   ,  per  tant   ,  empipem!.  Molt  sàbia  deducció  sr.  Puigpelat  ,  escrriptor.   Ha   convertit   vostè  una  cosa   positiva  en  negativa  i  no  se   com   s'ho  ha fet.  Afortunadament   al  principi  de  l'article   havia  manifestat   vostè   el  seu   rebuig   als  maltractadors   per  què   quedès  clar  si   no  ara   dubtaríem  q   quin  bàndol   està.
per   si   no  n'hi  havia prou  ens explica   l'existència  del "tamboret  submergible"   ,  artilugi  usat  en   el  passat   per  submergir    a  les  dones  en   aigua  un  temps  previament  decidit    pel  jutge  a  instàncies   del  marit   de  la   dona  "empipadora".
és   clar   que   diu     no  en proposa   la  instauració  a   casa  nostra   ,  però   que  alguna  cosa  (   no   sap  quina)  caldria   fer   respecte  a   les   dones   que  empipen.
sr   Puigpelat  ,  escriptor  ,  la  sra.  Galgani  ,dona   ,  li   diu;  podem   comparar   l'us  de  la  força   i   la  violència   del  fort   contra   el  feble   -   o  el  que hagi   de  fer  la  societat  respecte   d'aquest  greu    problema   que   causa  moltes  més  víctimes  que   el  terrorisme  -  amb  el   fet   de   la   presumpta  acció  "d'empipar"  el  marit  ?.   No   sap   ,  vostè  ,  sr.  Puigpelat  ,  escriptor   que   si  la   convivència    no  va   com   ha  d'anar  existeix  e  l  divorci?
em  compara  vostè   l'habilitat   en   el  llenguatge  ,  la  rèplica   i   l'argumentació  amb  les garrotades   ,  els  cops  de  puny   ,   els  bonys  ,  la  sang ,  per   dir-ho   en  les  seves  mateixes  paraules  ?

cal  dir  respecte  a   les   dones u   hopmes  maltractats   que  estem  parlant   d'un  fet  molt  greu  que   no   es  pot  deixar  en  un  racó.   tots   els  estaments   de   la  societat   hi  ha  de   prendre    part.
estic  segura   que   si   el  marit  et  pega  ,  "empipa"  molt.
sr  Puigpelat  ,  abans  d'obrir  la  boca  ,  abans  d'escriure   ,   reflexionem  una mica,   no  barregem   conceptes.
com   a   dona   i   fent  servir   els  seus  tòpics   ,   que   si   ,  és  clar   ,  moltes   vegades   poden   ser  veritat  ,  faré  anar  l'art  de   l'argumentació   i   la  rèplica  ,  el  llenguatge  en  si.  No  li  faré  pam  ,  pam  al  culet   ,  si  n o  que   esperaré  de   vostè   que  rectifiqui   el   que  crec   que  ha  estat   un  article   -  per  dir-ho  finament  -  inoportí.  Vaja  ,  que  l'ha  cagat!   ..i   no  li   diré   cagamandúrries   per   que   no  se   que   vol  dir   i   potser  "l'empiparia"  i   no   és   la meva  intenció.   La meva   intenció  és  fer-lo  reflexionar.
acabo  de   fregar  el   terra.  hi  estenc   el   diari   amb l'article   del  sr  Puigpelat.   aquí  ,  al  menys  farà servei

paper


Perdre   els  papers

Gairebé   tot   al  nostre  món  està  relacionat  amb  el paper.  No   tenir  un   paper  a     pot  ser  un  problema  en   moltes  circunstàncies  de  la  vida.   Si   no    que  ho   preguntin  als  “sense  papers”.

Amb  un   paper   pots  fer    una  cigarreta  ,  un  mocador  (  de paper)   ,  ens fa  molt  servei   quan estem  refredats.  Un  tros  de  paper  (dni)   dóna  fe   de  que  existim.  No  podem comprar  res  sense  un  “paper”.

Hi  ha  embolcalls  de paper  ,  bosses  de  paper   ,  inclús  hi  ha   paper   que   no  és  paper.  (paper   film  ,    paper   d’alumini)

Si   no  tenim  diners   ,  podem  pagar  amb  un  taló  bancari   ,  és   clar  ,  de  paper.   Els  bolquers  de  les  criaturas  són   de  paper  cel.lulosa   ,  la premsa   ,  les revistes   ,  inclús   els   vestits  (Mollerussa   ,  quina  bellesa!).

També  de  forma  figurada  és  diu  que  una   persona  “ha perdut  els  papers”.  Un  actor  diu   quin   és  el  paper  de  la  seva  vida.

El  paper  és  poderós  i  alhora   frágil.   Tots   hem  sentit  a   dir   referint-se   a     construccions  de  baixa  qualitat  “cases  de  paper”   o que  una persona      “els papers  molls”.  Si  ens  paren  els  Mossos   i  ens multen    diem   que  ens  han  “empaperat”.

És   poderós  (diners,   documents)   i   humil  (paper   de  cuina,   paper  de  regal).
Fixeu-vos  si  és   poderós   i  humil    alhora   que  triem  els  postres  regidors,   diputats   i   representants   en   general  a  travès  d’un  paper   (vot)   i  que  també  desprès  de   fer  servir   el bany  necessitem     paper higiènic.

   ,  espero   que   ningú   es   confongui  en  l’ús    d’aquestos  dos papers    i  faci   servir   el  primer    com  si  fos  el  segon.

Parlo  dels  papers  de  Salamanca.  Un  motiu   més  per  exigir   que  ens  els tornin:
L’institut   Cartogràfic  de  Catalunya   està  buscant    fotos  del  terratrèmol  de   Vielha  del  1923   i   no  en  troba.   Es   creu  que  a  l’arxiu  de  Salamanca  n’hi   pot  haver.
Ja  sabeu   ,   “qui  perd  els  orígens    perd   identitat”.  De  nosaltres  depèn.

misteriosament feliç


MISTERIOSAMENT FELIÇ

Repasso la premsa diària , enutjada i tipa de la paraula més cops escrita i pronunciada els últims mesos : crisi !
Gairebé sembla que ens en anem al llit formant part de l’estat del benestar i ens llevem pobres com les rates. Els bancs – pobrets ! – sanglotegen enmig de la sorpresa colectiva : ai senyor , senyor…que no podrem guanyar tants diners amb els vostres diners , snif , caram , caram.!Han “tancat l’aixeta” i ara ja ens miren d’escaire , com a futurs morosos
Els encorvatats economistes seriosos davant la premsa explicant que “ells” ja ho havien avisat…que anàvem de mal borràs…que es veia a venir…um..quin greu que ningú se’ls escoltés.
Segur que totes aquestes paraules esteu tips de sentir-les els últims temps. Ve de gust tancar la tele , la ràdio i no obrir la premsa per poder evadir-se per una estona de tan i tan martelleig que ja ens sabem de memoria i estem patint-lo cada dia a l’hora de , per exemple , omplir el cistell.
Fullejant la resta del diari veig una notícia que em fa oblidar tot això:L’Institut Guttmann , referent per a les lesions medul.lars , obrirà a Lleida. Sembla que les converses dutes a terme per part del delegat de salut i l’Institut van per bon camí. S’instal.larà dins el CAP Onze de Setembre i les dependències seran contigües a la residència d’Aremi , que acull nens i joves que pateixen paràlisis cerebral i altres discapacitats i que també podran beneficiar-se d’aquest nou servei.
Resseguint les notícies llegeixo amb satisfacció que el poeta de Sanaüja i recent Premi Nacional de Poesia,Joan Margarit ha publicat Misteriosament feliç , el seu nou llibre de poemes. Al menys ambdues notícies em distreuen de la resta i em fan feliç. Sense cap misteri. Per una estona si més no.